Trobem la garriga a la banda dreta del camí principal que ens condueix fins a Sebes. Està formada per timonedes, brolles (matolls), màquies (arbustos d’un a tres mestres d’alçada) i arbres com el pi blanc.

La característica principal de la vegetació que hi creix és l’adaptació de les diferents espècies a la sequera. La garriga es forma en zones càlides mediterrànies en les quals hi ha una manca d’aigua. Aquestes plantes allarguen les seves arrels per intentar xuclar del sòl la màxima quantitat d’aigua possible. Cal tenir en compte que les seves arrels estan molt ramificades i desenvolupen uns pèls molt fins que li permeten incrementar la superfície d’absorció de l’aigua. Un cop obtinguda aquesta aigua a través de la succió de les arrels, l’objectiu és perdre la mínima quantitat d’aigua, cosa que aconsegueixen reduint la superfície de la fulla. D’aquesta manera, l’evaporació de l’aigua per exposició al sol és mínima. Per exemple, l’argelaga té les seves fulles transformades en punxes, igual que el cactus.

La manca d’aigua explica perquè moltes de les plantes que es troben a la garriga, com és el cas del romer o del timó, desprenen tanta olor. Això és perquè els olis essencials de les plantes, que són els que donen aquesta olor, estan més concentrats, com si es tractés d’un perfum –amb menys quantitat d’aigua i més olis aromàtics. Una altra característica de la garriga és la utilització dels colors de les plantes per atreure els pol·linitzadors (insectes). Els insectes atreuen altres animals, com ara l’abellerol que s’alimenta d’abelles, etc., la mallerenga carbonera, la mallerenga empollada i el tallarol capnegre.

Quant als mamífers, podem trobar-hi esquirols, que s’alimenten dels pinyons del pi blanc, ratolins, talpons, musaranyes, rapinyaires com mussols i òlibes. Pel que fa als rèptils, són freqüents la serp de ferradura, la serp verda, el dragó rosat o la sargantana cua-roja. Altres animals que podem tobar-nos són la guineu o el porc senglar, que s’alimenta dels aglans del coscoll.

Les màquies són comunitats d’arbustos de fulla endurida i persistent, adaptades a les èpoques de sequera. Les espècies que les formen en aquesta part del territori són el coscoll (Quercus coccifera), l’arçot (Rhamnus lycoides), la mata (Pistacia lentiscus) o la savina (Juniperus phenica). Aquesta gran diversitat podem trobar-la en els talussos que voregen l’espai de Sebes.

Es parla de brolla quan s’és al davant d’una vegetació esclarissada en què abunden els arbustos de fulla persistent i petita. Sol estendre’s en indrets assolellats on ha desaparegut la màquia o els bosc primitiu. Les espècies més abundants en les brolles d’aquestes contrades són el romer (Rosmarinus officinalis), l’argelaga (Genista scorpius), el bruc d’hivern (Eric multiflora), i el crespinell (Sedum sediforma).

La regalíssia (Glycyrrhhiza glabra) és una planta anual de la qual se n’aprofiten els seus rizomes dolços –molt abundant en la zona de Sebes.

Gràcies a la varietat d’ambients que hi ha a la Sebes i al seu entorn, com ara la llacuna, el tamarigar, el canyissar, el bosc de ribera i la garriga, trobem una gran diversitat de fauna: insectes, amfibis, rèptils, mamífers i, sobretot, moixons (gairebé hi ha dues-centes espècies identificades).